Deia Nelson Mandela que ningú no coneix realment un país fins que no n’ha visitat les presons. Representen la cara més fosca de la nostra societat, l’edifici que volem ben lluny de casa, i per això reduïm els presos a una xifra malaurada, a un símbol del mal o a casos perduts. Ni ciutadans ni polítics no ens interessem per saber què hi passa a l’altra banda del mur, però la reinserció dels condemnats és una garantia de tranquil·litat i benestar per a tothom. De la mà dels testimonis que ha conegut els últims anys, Raül Romeva planteja un debat incòmode però necessari sobre la vertadera funció que ha de tenir el sistema penitenciari. Hi qüestiona la moral de venjança que sovint s’acarnissa sobre els condemnats i la privació de llibertat com a única forma de condemna, i proposa com a alternativa models provats en altres democràcies, com ara el règim de presons obertes.