La Billie i el Franck ho tenien tot per viure una vida molt fotuda. Tot, realment...: una infan­tesa infeliç i solitària, en un entorn d’intolerància, i ancorada en la misèria moral i física del quart món.

Fins que heus aquí que un bon dia, en plena adolescència, es coneixen a l’institut. Els ha tocat representar davant la classe una escena d’Amb l’amor no s’hi juga, d’Alfred de Musset. En un moment donat, durant els assajos, la Ca­mille diu al Franck: «Aixeca el cap, Perdican!», i una mica més endavant, el Perdican confessa a la Billie: «Que bonica que ets, Camille, quan els teus ulls brillen!»

I amb aquestes paraules, per primera vegada, aquests dos aneguets lletjos senten que han trobat un amic, potser un amor... Algú en qui confiar per tirar endavant, algú que més enllà dels fracassos o les dificultats, com un estel de la sort, al llarg dels anys els guiarà i els ajudarà a reinventar-se i a no deixar-se vèncer per la desesperança d’un destí incert.

«La Billie, la meva Billie, aquesta princeseta d’infància trencada que s’obre camí en la vida amb un fusell de caça en una mà i Amb l’amor no s’hi juga a l’altra, és la cosa més bonica que m’ha passat des que escric.» Anna Gavalda