Les escoles de monges i els crostons de pa de la postguerra; la bufandeta de pell i la paperina de les galetes; els records de Sant Feliu i de Molins de Rei i els primers papers a Madrid; les amenaces, la censura i la prohibició del règim; els plors de la mare i l’empresonament del pare... Petites imatges, espurnes i flamarades d’emoció, que perfilen, amb el pas dels anys, els orígens d’un sentiment i la consciència de pertinença a una comunitat amenaçada, amb llengua i tradicions pròpies, i unes pulsions artístiques impossibles de deturar, en uns anys obscurs, en els quals una dona catalana amb vocació independent i creativa havia de demostrar molt coratge per tirar endavant. «Assegut en una barana de ferro, hi havia un home prim, ennegrit pel sol i amb barba d’uns quants dies. Me’l vaig quedar mirant amb una mica de desconfiança. L’home em va dir: “No em fas cap petó?”. Aquella veu, jo la coneixia, i aquella cara també. Vaig tenir un pressentiment, que vaig refusar de seguida.“ Montserrat, no em vols fer un petó?” Jo seguia mirant-lo sense acabar de creure-m’ho. “Ets el papa?” “Sí, sóc el papa”, va contestar.»