Em sembla sentir una remor llunyana i noto que se m'ericen els pèls dels braços sota la jaqueta. Efectivament, algú s’acosta. L’estómac se m’encongeix quan m'imagino la bèstia que avança cap el meu arbre. Ha descobert que no soc a casa, ha abandonat la senyora grassa i el seu marit, i ha seguit el meu rastre fins aquí. És només una qüestió de temps. Compto els segons en silenci; les passes s’acosten més i més. Ha arribat al peu de l’arbre i ara està pujant l’escala. M’arronso tant com puc, em tapo el cap amb els braços, per intentar detenir el primer atac. No puc fer res més.