És Catalunya una nació?
És Espanya plurinacional?

Una invitació al debat des d'un periodisme rigorós.

El 12 de setembre de 2019, el periodista Antoni Bassas va pronunciar una conferència al Círculo de Bellas Artes de Madrid amb motiu de la festa nacional de Catalunya, que va acabar amb una llarguíssima ovació dels presents i milers de reproduccions posteriors a YouTube. Bassas, una de les veus amb més credibilitat i influència en el panorama informatiu contemporani, hi va presentar una selecció de portades de la premsa de Barcelona i de Madrid dels darrers 40 anys, en un exercici de periodisme comparat que permetia percebre el canvi de tonalitats de la vida social i política a Catalunya i Espanya i que van de l'afirmació nacional catalana a través de l'Estatut d'Autonomia fins al col·lapse de la via estatutària que dona pas a la reclamació del dret a l'autodeterminació, el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i la condemna per sedició dels seus responsables polítics en sentència del Tribunal Suprem el 2019.

Ja fa més de quaranta anys que es va aprovar la Constitució i la reivindicació nacional de Catalunya ha acabat per condicionar decisivament l'actuació de tots els actors de la vida institucional espanyola. I Bassas es pregunta: «Si, com repeteixen els mitjans espanyols, el Procés constitueix el desafiament més gran de la història recent d'Espanya i si Catalunya pot posar Espanya de panxa enlaire, no deu ser que no estem davant d'una comunitat autònoma més? I que la recepta no pot ser policies i jutges, sinó la negociació política i el referèndum pactat, com a Escòcia o al Quebec?».

Un text de ritme àgil, gairebé frenètic, i carregat de matisos i de girs argumentals que oferim sintetitzat per Lewis York sobre un suport de luxe: les magnífiques il·lustracions creades per a la ocasió per Ian Cassalucci.

La Terra sempre ha tingut més o menys el mateix volum, però els mitjans de transport, cada vegada més ràpids, aconsegueixen que sembli més petita i fàcil de recórrer. Fa 136 anys, fer la volta al món en 80 dies semblava impossible. Però sempre hi ha gent intrèpida amb ganes de superar reptes, com en Phileas Fogg, el protagonista d'aquesta cronometrada obra de Jules Verne.

En Fogg, acompanyat del seu fidel majordom Jean Passepartout, ens demostra que si tenim confiança en nosaltres mateixos sempre trobarem el camí. I també que, fins i tot si fracassem, sempre podem aprendre una lliçó positiva.

Un clàssic que, ara més que mai, ve de gust revisar, perquè sempre permet noves lectures i noves imatges com aquestes dotze meravelloses il·lustracions a doble pàgina de tècnica mixta: tinta xinesa i aquarel·la.

El meu amic extraterrestre és un conte deliciós, tendre i ple d'humor. Una història sobre l'empatia, la capacitat d'autocrítica i l'inconformisme que vol contribuir a formar joves lectors reflexius i amb criteri propi.

Un nen extraterrestre ha arribat d'intercanvi a l'escola d'en Tomás. El pobre no entén massa bé com funcionen les coses a la Terra i se sorprèn constantment d'alguns comportaments, com aquell dia al pati que un nen més gran intimidava un de petit perquè li donés el seu entrepà, o aquell altre que els amics d'en Tomás reien d'un company que jugava amb les nenes...

Ingenu, l'extraterrestre pregunta tota l'estona a en Tomàs el perquè d'aquests comportaments. Però què empipador, aquest extraterrestre! Per què això?, Per què allò?... Per què pregunta tantes coses el seu amic? En Tomàs ja té ganes que se'n torni al seu planeta! Les coses sempre han estat així aquí, i no hi ha res a fer per canviar-les... O potser sí?

Podria en Tomàs canviar les coses si s'ho proposés?

El meu amic extraterrestre és un conte que ens ajudarà a reflexionar sobre la responsabilitat dels nostres actes i dels nostres silencis, i sobre la necessitat de no deixar que els altres pensin per nosaltres.

Tracta de la transfiguració de la realitat. El que eren les coses, esdeveniments, passions, es transforma en paraules.

La gran creació de la intel·ligència és la capacitat d'expressar, dir, comunicar-nos, escriure. És el moment de la gran síntesi, deposar en net. El que sentim confusament, allò que sabem en termes generals, el que ens passa pel cap com una sospita o un desig de premonició adquireix precisió i fermesa.

Aquest també és un llibre de màgia, com ho era La màgia de llegir. Tracta de la transfiguració de la realitat. El que eren les coses, esdeveniments, passions, es transforma en paraules. Hi pot haver màgia més gran?

A La màgia d'escriure ens acostem a la intel·ligència que crea mitjançant paraules i ens preguntem: com podem ensenyar a escriure a l'escola, a l'educació secundària? Com podem els adults aprendre a escriure? En aquest llibre, però, hi ha una tercera part. També hem entrat a l'habitació de treball de molts escriptors per descobrir-hi els seus secrets, els mecanismes més ocults de la creativitat. Hem fet de cronistes d'allò que és meravellós. I, després, hem intentat fer una pedagogia de la creació literària.

No se'ns pot acusar de ser massa humils.

José Antonio Marina i María de la Válgoma.

Com podem recuperar i transmetre als nens i als joves les ganes de llegir i la passió per la lectura.

Llegir és una necessitat urgent pública i privada. La vida humana transcorre entre paraules. La nostra intel·ligència és lingüística i la nostra convivència, íntima o política, també. Aquest llibre és una introducció poètica, científica i pràctica a la lectura. Un manual per a pares, mestres, professors de secundària i per a lectors curiosos.

Però, bàsicament, és un llibre de màgia. Barreja receptes i consells per fer encanteris prodigiosos. Els que divideixen la màgia en blanca i negra s'equivoquen. Obliden que la màgia més poderosa i magnífica és la del negre sobre el blanc. L'escriptura, i la lectura, és clar, que n'és el complement, d'on surten fades i dracs, mons nous i mons antics, personatges, històries, sentiments, lleis, poemes i equacions.

El llenguatge va transfigurar l'espècie humana. Tant de bo La màgia dellegir faci el mateix amb vosaltres.