4 de novembre de 1926, l'Aixecament de Prats de Molló i l'Exèrcit Català

El 4 de novembre de 1926 la gendarmeria francesa havia avortat un projecte d'invasió del Principat des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir. Hi participaven alguns centenars d'independentistes catalans, i també un grup nodrit d'antifeixistes italians, que comptaven amb uns suports incerts a l'interior de Catalunya, entre els quals hi havia destacats militants de la CNT.

Giovanni Cattini ens explica per primera vegada com va anar la persecució de la diplomàcia espanyola contra els exiliats independentistes dels anys vint.

"El 18 de juliol de 2022 farà un segle que Francesc Macià va fundar Estat Català, la primera organització catalana separatista més o menys reeixida. El partit, amb una vessant paramilitar, va desaparèixer quan va unir-se a altres formacions per fundar ERC el 1931. L'episodi més conegut dels seus nou anys d'existència és l'intent d'envair Catalunya des de França amb un centenar d'homes per promoure una insurrecció popular contra la dictadura de Primo de Rivera i proclamar la República catalana. El 4 de novembre de 1926 la gendarmeria va avortar l'aventura.

Giovanni C. Cattini (1972) és qui més ha estudiat aquest projecte fallit. L'any 2009 va resseguir la implicació d'agents del govern Mussolini en la delació dels propòsits de l'exmilitar a partir del fons Macià de l' Arxiu Nacional de Catalunya i de la documentació inèdita dels arxius Centrale dello Stato i del Ministero degli Esteri de Roma. L'any següent va publicar la versió italiana.

En començar 2021 l'editorial Rosa dels Vents va presentar Dies que han fet Catalunya , una col·lecció dirigida per Agustí Alcoberro que explica episodis històrics a partir d'efemèrides. Els historiadors responsables dels primers títols han fugit de la mera compilació de dades conegudes i han aprofitat per fer noves aportacions.

És el cas de Cattini a L'aixecament de Prats de Molló. A partir de documents inèdits dels arxius General de la Administración i de l'Histórico Nacional afegeix a la seva aportació prèvia la reconstrucció de la vigilància diplomàtica espanyola a França dels xicots d' Estat Català. Hi ha dades sorprenents: la policia primoriverista feia escorcolls al nord dels Pirineus amb total despreocupació de les autoritats franceses. Durant anys Roc Boronat va dur la llufa de ser un talp i molts a Estat Català i després a ERC sempre en van desconfiar.

L'historiador assenyala ara noms de possibles infiltrats catalans en els rengles macianistes que s'haurien sumat als delators italians.[...]"

Joan Esculies,

9 de gener, a La Vanguardia es publica una reportatge sobre els Fets de Prats de Molló, on se cita a Giovanni C. Cattini i el seu llibre. PDF adjunt i enllaç: https://www.lavanguardia.com/encatala/20220109/7969580/estat-catala-macia-llibres-literatura-catalana.html

Altres crítiques:

- 8 de gener, a El País es publica un reportatge sobre els Fets de Prats de Molló, on es parla del llibre de Giovanni C. Cattini. PDF adjunt i enllaç: https://cat.elpais.com/cat/2022/01/07/catalunya/1641552292_474861.html

- 25 de desembre, a VilaWeb es publica un article sobre la commemoració dels cents anys del partit fundat per Francesc Macià, es parla dels esdeveniments de Prats de Molló i del llibre de Giovanni C. Cattini: https://www.vilaweb.cat/noticies/estat-catala-cent-anys-del-primer-partit-independentista/

- 23 de desembre, recomanacions de Nadal en català a Qué leer, on figuren De portes endins, L'aixecament de Prats de Molló i Els Catarres X. Enllaç: https://www.que-leer.com/2021/12/23/lletres-nadal/

Setembre de 1714: la desfeta de Catalunya.

L'11 de setembre de 1714 els defensors de Barcelona van protagonitzar un darrer i heroic combat contra l'absolutisme borbònic. La caiguda de la ciutat va precipitar l'abolició de les constitucions de Catalunya, la fi de l'Estat català, i va iniciar un període caracteritzat per la repressió, la presó i l'exili. El llibre descriu els fets d'aquell dia històric, hora a hora, i també els seus precedents immediats i les seves conseqüències. Ho fa a partir de testimonis molt diversos quant a nacionalitat, opció política, estament, classe o gènere. El resultat és una obra coral, rigorosa, que incorpora les recerques històriques més recents, i alhora un relat vibrant que es fa llegir com una novel·la. Heus aquí els orígens de la nostra Diada Nacional.

Ens van robar la joventut narra les històries dels «biberons» que van combatre a l'Ebre, dels adolescents que es van allistar voluntaris (tant a l'exèrcit republicà com al de Franco), dels que van sobreviure i (alguns) van continuar la seva lluita a la Guerra Mundial, dels que van ser empresonats i dels que van morir en el camp de batalla.

Cap al final de la Guerra Civil, 27.000 nois nascuts l'any 1920 van ser cridats a files. Se'ls va conèixer com la Lleva del Biberó i molts d'ells ni tan sols tenien divuit anys quan van perdre la vida a la sagnant batalla de l'Ebre. Els supervivents van acabar en penals i en presons franquistes, en camps de concentració o en batallons disciplinaris, i van haver de fer després un llarg servei militar. Tots van conservar de per vida el terrible record d'aquella guerra en la qual van combatre amb espardenyes i sense cartutxeres. La sarna, els polls, la set, les caminades, la metralla. Les veus trencades dels nois moribunds al camp de batalla cridant a les seves mares. Els companys morts, enterrats a centenars a la Venta de les Camposines. Un malson repetit nit rere nit, i durant anys, en el moment de tancar els ulls. La certesa que els havien robat la joventut.

Víctor Amela ha recopilat el valuós testimoni de vint-i-cinc supervivents i ha reconstruït amb una investigació minuciosa la memòria d'aquests nois que van viure uniformats dels disset als vint anys. I aquestes commovedores històries humanes constitueixen -gràcies al rigor periodístic de l'autor i a la seva passió en la narració dels fets- en l'homenatge necessari i sentit als herois anònims de la Lleva del Biberó quan tot just ara es compleix el centenari del seu naixement.

La veritable història del Caso Palau, o de com Félix Millet va comprar la classe política catalana.

El periodisme no es pot limitar a narrar el que succeeix, ha d'intentar explicar el perquè, en això consisteix la veritable informació. Per aconseguir-ho, Música celestial va més enllà de l'anècdota. No hi ha un «cas Palau» ni un «cas Millet». Convertir-lo en un més dels molts casos de corrupció que esquitxen el país és reduir el que va passar a un simple delicte i centrar l'atenció en uns delinqüents. Però això escatimaria a l'opinió pública una explicació completa i una interpretació del que es va esdevenir. Quan la policia va entrar al Palau, els fonaments de la societat catalana i el pacte vigent des de la Transició es van esmicolar de tal manera, que, tot i el clamorós silenci imposat, encara avui no se n'han refet.

La classe política, les administracions, els mitjans de comunicació, la justícia, l'anomenada societat civili el mateix Orfeó Català encara han de passar comptes. Aquesta és la raó d'aquest llibre: explicar el que va passar i exigir els comptes.

«Aquesta selecció de 36 anys d'articles m'ha fet descobrir un Espinàs nou, més poderós, sensual i radical. Llegir-los tots d'un glop ha tingut en mi un efecte molt intens.» (Jordi Graupera, autor del pròleg).

«Escric aquestes ratlles a mig gener, quan tants moments de la meva vida ja són a la impremta.

»"La vida fuig i no s'atura una hora", va dir Petrarca. Té raó, però només és una raó cronològica. M'agradaria discutir-ho mentre plovisqueja i veig per la finestra una noia que passa protegida per un paraigua vermell. Com si fos una flor que camina.

»Perquè la vida sí que s'atura, admirat Petrarca. El que no s'atura és el temps. La vida s'atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la.

»Carrego lentament la pipa. L'encenc. S'enfila el primer fum. Miro el cel gris de gener.

»Gener és una paraula que prové del llatí janua, que significa «porta». Obro ara la porta d'aquesta hora nova. La vida sempre escriu.

»És el temps el que esborra.»
Josep M. Espinàs

Ressenyes:
«La gran audàcia de Josep M. Espinàs, allò que el converteix en un escriptor singular, és la constant referència a la naturalesa transparent de cada cosa. No es refugia en allò que és concret per no haver de mirar el món. Al contrari. Només en cada objecte i en cada cas concret el món es fa visible.»
Jordi Graupera

«Una obra mestra.»
Albert Om, Ara

«Un dels millors títols mai vistos. Un llibre canònic.»
Xavier Pla

«Un monumental treball d#orfebreria.»
Ignasi Aragay, Ara