És Catalunya una nació?
És Espanya plurinacional?

Una invitació al debat des d'un periodisme rigorós.

El 12 de setembre de 2019, el periodista Antoni Bassas va pronunciar una conferència al Círculo de Bellas Artes de Madrid amb motiu de la festa nacional de Catalunya, que va acabar amb una llarguíssima ovació dels presents i milers de reproduccions posteriors a YouTube. Bassas, una de les veus amb més credibilitat i influència en el panorama informatiu contemporani, hi va presentar una selecció de portades de la premsa de Barcelona i de Madrid dels darrers 40 anys, en un exercici de periodisme comparat que permetia percebre el canvi de tonalitats de la vida social i política a Catalunya i Espanya i que van de l'afirmació nacional catalana a través de l'Estatut d'Autonomia fins al col·lapse de la via estatutària que dona pas a la reclamació del dret a l'autodeterminació, el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i la condemna per sedició dels seus responsables polítics en sentència del Tribunal Suprem el 2019.

Ja fa més de quaranta anys que es va aprovar la Constitució i la reivindicació nacional de Catalunya ha acabat per condicionar decisivament l'actuació de tots els actors de la vida institucional espanyola. I Bassas es pregunta: «Si, com repeteixen els mitjans espanyols, el Procés constitueix el desafiament més gran de la història recent d'Espanya i si Catalunya pot posar Espanya de panxa enlaire, no deu ser que no estem davant d'una comunitat autònoma més? I que la recepta no pot ser policies i jutges, sinó la negociació política i el referèndum pactat, com a Escòcia o al Quebec?».

Tracta de la transfiguració de la realitat. El que eren les coses, esdeveniments, passions, es transforma en paraules.

La gran creació de la intel·ligència és la capacitat d'expressar, dir, comunicar-nos, escriure. És el moment de la gran síntesi, deposar en net. El que sentim confusament, allò que sabem en termes generals, el que ens passa pel cap com una sospita o un desig de premonició adquireix precisió i fermesa.

Aquest també és un llibre de màgia, com ho era La màgia de llegir. Tracta de la transfiguració de la realitat. El que eren les coses, esdeveniments, passions, es transforma en paraules. Hi pot haver màgia més gran?

A La màgia d'escriure ens acostem a la intel·ligència que crea mitjançant paraules i ens preguntem: com podem ensenyar a escriure a l'escola, a l'educació secundària? Com podem els adults aprendre a escriure? En aquest llibre, però, hi ha una tercera part. També hem entrat a l'habitació de treball de molts escriptors per descobrir-hi els seus secrets, els mecanismes més ocults de la creativitat. Hem fet de cronistes d'allò que és meravellós. I, després, hem intentat fer una pedagogia de la creació literària.

No se'ns pot acusar de ser massa humils.

José Antonio Marina i María de la Válgoma.

Com podem recuperar i transmetre als nens i als joves les ganes de llegir i la passió per la lectura.

Llegir és una necessitat urgent pública i privada. La vida humana transcorre entre paraules. La nostra intel·ligència és lingüística i la nostra convivència, íntima o política, també. Aquest llibre és una introducció poètica, científica i pràctica a la lectura. Un manual per a pares, mestres, professors de secundària i per a lectors curiosos.

Però, bàsicament, és un llibre de màgia. Barreja receptes i consells per fer encanteris prodigiosos. Els que divideixen la màgia en blanca i negra s'equivoquen. Obliden que la màgia més poderosa i magnífica és la del negre sobre el blanc. L'escriptura, i la lectura, és clar, que n'és el complement, d'on surten fades i dracs, mons nous i mons antics, personatges, històries, sentiments, lleis, poemes i equacions.

El llenguatge va transfigurar l'espècie humana. Tant de bo La màgia dellegir faci el mateix amb vosaltres.

«La crisi catalana és una crisi europea, i no només espanyola. Posa la Unió Europea a prova i l'obliga a demostrar si està disposada a situar els interessos dels ciutadans per damunt dels d'alguns estats membres.»
Carles Puigdemont

La idea d'aquest llibre va sorgir d'una editora belga que va veure la necessitat d'explicar el cas català a Europa. Durant les seves llargues converses amb el periodista polític Olivier Mouton, Carles Puigdemont explica al ciutadà europeu les motivacions dels catalans. No, el president Puigdemont no renuncia al somni d'independència del poble català. Al contrari, n'explica l'abast real i espera aconseguir que es reconegui aquest dret al poble català. Però, per damunt de tot, vol demostrar que el que impulsa aquest projecte és sobretot un desig de democràcia radical, feta a mida del ciutadà, i al mateix temps explicar per què pot ser una oportunitat per a Europa.

Aquest relat de la crisi catalana, descrita sense tabús per un dels seus principals protagonistes, invita els ciutadans europeus a veure la cara oculta d'un fet històric importantíssim i a forjar-se ells mateixos la seva opinió. El lector d'aquí hi trobarà la veu serena d'un Carles Puigdemont que ha sabut trobar el moment d'explicar-se pausadament amb Olivier Mouton en mig d'aquesta època convulsa que està vivint el nostre país.

Una crònica colpidora de l'1-O.

L'1-O marcarà la memòria dels catalans. Ningú oblidarà on era, què va fer, ni què va viure en un dia d'orgull i d'indignació. Des del matí de divendres 29 de novembre fins a l'aturada del país del 3 d'octubre, Quico Sallés reviu, en una crònica àgil i estremidora, les emocions intenses, la determinació i el valor de les 2.286.217 persones que van votar.

Crítiques:
«Sallés escriu gairebé com parla, sense embuts, i el llibre és un llarg tuit que es llegeix en menys d'una hora.»
El Pais

«Sallés [...] havia fet gairebé de tot abans de dedicar-se al periodisme [...]. Ara esquartera en el llibre aquells dies intensos amb gran realisme i un punt d'ironia molt característic.»
El Pais

Una proposta per evitar que la llengua catalana desaparegui.

El següent diàleg segurament us és familiar:

-Què et costa parlar en castellà?

-Ben mirat, no em costa gens. Tinc la sort de saber-ne; per tant, no compliquem les coses.

Carme Junyent és especialista en l'estudi de llengües amenaçades arreu del món. Coneix profundament els tics, les autotrampes i, en definitiva, els símptomes d'un camí sense retorn. Per això ens alerta i ens explica de manera clara i diàfana el com i el per què el català està malalt. Sí, el català corre perill. Però encara no és massa tard! Per salvar la llengua TOTS hem de canviar urgentment el nostre comportament lingüístic. Els que la tenim com a primera llengua. I els que no, però que la volem continuar sentint, o també parlant.

-Què em costa parlar en castellà?

-Em costa que cada vegada que NO parlo en català, porto la llengua cap a un camí de no-retorn. I per això necessito aprendre a no cedir sempre. I també per això cal que tu et posis en el meu lloc, perquè tots plegats entenguem què hi ha en joc. Sense tu i sense mi no ens en sortirem pas.

Perquè el català té un avantatge únic: hi ha moltíssima gent que no el parla però l'entén. I fins i tot molts l'estimen. Aprofitem-ho!