Com una poma és la primera descripció que Teresa Bertran va escoltar sobre mi del metge que la va assistir al part en referir-se al meu aspecte saludable. No es cansava de recordar-me quan complia anys: «ets com una poma». La meva mare és la protagonista principal d’aquesta construcció biogràfica que explica com va anar evolucionant com a artista des de molt jove i com va rebre de la seva professionalització una recompensa econòmica, cosa no gaire freqüent per una dona nascuda en el primer quart del segle passat i no vinculada precisament a una família benestant de tradició intel·lectual o artística. La Teresa va fer el seu darrer dibuix a les portes de la mort. Aquest dibuix el venia repetint feia un munt de temps, com si esperés que un dia vindria una papallona a emportar-se una nena de la Terra i emprendrien un viatge juntes. Des del seu traspàs, la família ens vam trobar amb un llegat artístic prou considerable del qual no ens hem pogut desempallegar, perquè té un valor de conservació per a algun arxiu històric del barri de Gràcia de Barcelona o fins i tot a un arxiu general com l’Arxiu Nacional de Catalunya. La biografia ha sigut el meu projecte de treball del curs «El goig d’escriure» dirigit per Raquel Piccolo entre l’octubre de 2020 i la primavera de 2021, temps de confinament durant el qual vaig aprofitar per endreçar el seu material i elaborar un relat condicionat a una cronologia que marca unes etapes en la vida privada i professional de la Teresa. Al mateix temps, jo em converteixo en una segona veu narrativa que es va interposant en la cronologia de forma sincrònica. Es pretén posar en relleu el treball d’una artista prou coneguda en certs ambients del barri de Gràcia i de Sarrià a Barcelona. La veu com a filla em permet explicar els vincles amb la meva mare, alhora que sota el gran paraigua de l’artista m’abandono a confessar les limitacions físiques que el virus de la poliomielitis infantil em va deixar com a seqüeles i l’efecte terapèutic que això ha tingut a l’exposar-ho a la llum. «La veu gruixuda» com a mare i «la veu prima» com a filla es van entrellaçant com si fos difícil separar-les. L’acompanyament del llenguatge iconogràfic quasi del tot inèdit irromp per mostrar com s’expressa l’artista en esbossos, dibuixos, pintures sobre tela, a l’oli, al guaix, en obra tèxtil serigrafiada, o manufactura de complements per vestir, o nines fetes de drap. Aporten al text informació visual de manera que l’espectador/lector pot anar prenent notes del seu estil i de les seves creacions.

Fer 50 anys no és una fita qualsevol. El cinquantè aniversari ens convida fer-nos preguntes difícils i a posarnos determinats reptes: des de com celebrar-ho adequadament fins a preparar-nos per als canvis (fisiològics, mentals, professionals, econòmics…) que s’es-devindran en la dècada que encetem, o decidir com volem que sigui la nostra vida a partir d’ara. I és que els 50 no són la fi de res, però sí l’inici de moltes noves coses, de manera que és convenient aturar-se a pensar-hi una mica. 
Aquest llibre ajuda a fer-ho, aportant informació, desenvolupant reflexions, plantejant interrogants, explicant testimonis, llançant idees, suggerint propostes… I ho fa d’una manera amena i pro-funda alhora, combinant ciència, literatura, psicologia i les gotes necessàries d’humor.  
És, per tant, una obra que interessarà tant a aquell/a que està vivint el seu any 50 i vol que sigui memorable i profitós, com als que han de tractar amb cinquantins i no saben com posars’hi (o, simple-ment, cerquen un regal diferent per al cinquantè aniversari)

Com diu l’autor, els protagonistes d’aquest volum són els handbolistes, ja siguin jugadors, entrenadors, directius o àrbitres. Sis i el porter, un títol que evoca la resposta que l’entrenador rival sol donar al local quan arriba a una pista forastera i intenta fer creure que no té gaires efectius, és un llibre que parla d’handbol. Però no és un tractat tècnic o tàctic, sinó que és un recull d’històries, una novel·la de 37 capítols que recorre les gestes d’uns protagonistes que tenen en comú el seu vincle amb l’handbol, des de Mitjans del segle XX fins al present. Són 37 històries independents escrites per un apassionat de l’handbol que, a través de les experiències dels personatges que hi apareixen, ens transmet aquest amor etern vers un esport on se la juguen «sis i el porter». Pere Costa Pagès diu que ha escrit el llibre perquè «són històries que ningú no ha escrit mai; són aspectes d’aquest món que encara no s’havien explicat i que ens fan entendre perquè aquest esport és tan apassionant i combina d’una manera tan precisa i única la força física amb el saber tàctic, les facultats tècniques i la apacitat creativa».

Francesc diu: Si La Bíblia l’haguessin escrit les dones, l’home hauria estat el primer en mossegar la poma. També ha explicat moltes vegades que l’home és un animal en perill d’extinció. Avui dia, una dona, per ser mare, ho pot ser sense necessitat de l’home... amb una inseminació artifi cial n’hi ha prou. Un dia l’home serà dominat totalment per la dona, serà tancat en una gàbia i només servirà per treballar amb les feines mes pesades, i quan una dona vulgui ser mare se li extraurà el semen per a la inseminació. Amb el avenços de la ciència, es podrà escollir si el nadó ha de ser mascle o femella i un dia, alguna sàvia trobarà el sistema de fabricar el semen artifi cial, i l’home... CAPUT!. I per això el llibre, diu en Francesc, és millor que l’home no el llegeixi, i vosaltres, dones, us dedica aquest llibre però amb una condició: Que la vostra llar s’ompli sempre de llum i d’alegria, que s’ompli d’una melodia sortida del vostre cor i els vostres llavis s’obrin sempre amb un somriure d’amor i penseu que en algun lloc del món hi ha un home que pensa amb vosaltres i que us estima.