L'educació, repte de futur per a tota la societat

L'educació és un dels grans reptes de futur, i el model actual dels instituts i de la secundària desperta preguntes i debats. A quina societat aspirem? Quin model de joves volem educar? Quin és el paper del professorat? I el de l'alumnat? Què s'espera dels uns i dels altres? Quins objectius, quins criteris metodològics i d'avaluació s'apliquen als centres educatius?

Ramon Grau, partint de la seva experiència com a docent en diverses escoles i instituts del país, convida a reflexionar sobre aquestes i moltes altres qüestions cabdals en un llibre optimista pel que fa a tot allò que ja ha canviat en el món de l'educació i apassionat i innovador quan aborda tot allò que encara es pot millorar.

Agost del 2021. La narradora i activista afganesa Nadia Ghulam, veient que els talibans avançen per l'Afganistan, comença a moure's desesperadament per poder ajudar els seus.

Aquestes pàgines van néixer després de converses entre la Nadia i la periodista Ariadna Oltra, en les quals van parlar de com han viscut aquest darrer any ella i els seus familiars, el que va haver de fer per aconseguir portar a Espanya part de la seva família i el que estan vivint a Kabul els que no han pogut marxar. La història d'uns pocs i, tanmateix, la realitat de milers de famílies afganeses i d'altres llocs del món.

Aquell agost, els mitjans de comunicació ens bombardejaven amb imatges esfereïdores d'homes que queien d'un avió mentre intentaven fugir desesperadament de l'ocupació. Després de mesos, ningú ens parla del que està passant allà, ni tampoc de com es troben les persones que van poder fugir i que han estat acollides a diferents llocs delplaneta.

La veu de la Nadia és la de tots ells. Aquella nena afganesa que es va fer passar per un noi durant deu anys per poder tenir dels drets que com a dona li negaven, viu a Barcelona des d'en fa setze. El seu objectiu vital i el d'aquestes pàgines és ajudar les dones del seu país perquè puguin seguir estudiant i per aconseguir que esdevinguin «agents per la pau» per multiplicar-se en un Afganistan que torna a estar sota poder talibà.

David Bueno, el científic català que domina les xarxes i els mitjans, i també la paraula i la ciència, posa una mica de llum perquè entenguem COM FUNCIONA EL CERVELL dels tan temuts ADOLESCENTS.

Un discurs únic que ens ajuda a entendre com és i com madura el cervell dels adolescents, quin sentit vital té aquest període tan crucial i rellevant per a la nostra espècie i quines coses podem posar en pràctica perquè sigui fructífer i perquè serveixi de trampolí per assolir una etapa adulta sana, digna i dignificant.

Una aproximació divulgativa que se sustenta en els coneixements científics actuals dels camps de la biologia, la neurociència, la genètica, l'evolució, la sociologia, la psicologia i l'educació.

Amb motiu del 40 aniversari de l'arribada de l'home a la lluna, Lumen visita el món llunàtic.

Al final de la Segona Guerra Mundial (1945) les dues potències més poderoses de l'època, l'URSS i els EEUU, iniciaren el que s'anomenà la Guerra Freda. Una de les disputes més espectaculars fou la carrera de l'espai. Tant els comunistes com els capitalistes volien conquerir l'espai exterior, o si més no que ho semblés. L'URSS anava per davant amb els seus proyectes Sputnik, però els EEUU aconseguiren guanyar la partida més important: que un home trepitgés la Lluna.

El 20 de juliol de 1969, a les 10:56 PM, Neil Amstrong posà un peu a la Lluna i davant una audiència televisiva de 600 milions de persones, sentencià: «Aquest és un petit pas per a l'home, però un salt gegantesc per a la Humanitat». Des d'aleshores, són moltes les veus que han dubtat de la proesa exposant una sèrie d'anomalies que surten a les imatges que es feren: ombres estranyes, reflexos, un firmament sense estrelles, un allunatge que no aixeca pols...

Els autors d'aquest llibre han investigat el cas i han aconseguit parlar amb alguns testimonis (vinguts des del més recòndit de la seva imaginació) que podran oferir una mica de llum sobre tants enigmes... o no. Perquè, per molt que la Lluna giri, sempre manté una cara oculta. I, en aquest cas, resulta divertida, sorprenent i rigorosament incerta.

El llibre escrit pel president i completat ara per Carles Ribera. Amb pròleg d'Artur Mas.

«Cata... què?» és l'expressió amb què, fins fa ben poc, els estrangers interrogaven els catalans que parlaven del seu país. «Catawhat?», «Cataquoi?». Volien dir «No sé de què em parles».

Carles Puigdemont, el 1994 ja va fer una investigació sense precedents: com havia tractat el fet català la premsa internacional, en el passat i fins als Jocs Olímpics de Barcelona. És curiós i significatiu descobrir el ressò i la interpretació que va tenir per als diaris d'arreu del món, i especialment d'Europa i els Estats Units, la realitat catalana.

Le Monde, Paris Match, Corriere della Sera, La Stampa, DerSpiegel, Frankfurter Allgemeine, The New York Times, The Washington Post, Tokyo Shimbun, Asahi... són alguns dels diversos diaris que l'autor va explorar quan la informàtica i la digitalització no existien i, per tant, eren necessàries l'empenta i la convicció d'un jove que sabia que, per canviar la realitat, el primer que has de fer és conèixer-la.

La visió que el món té de nosaltres està canviant. Així ho demostra l'apartat que ha escrit el periodista Carles Ribera per a aquesta nova edició i que recull el que s'ha dit de Catalunya a tot el món des del 1994 fins a aquest mateix 2016. Ara som notícia internacional. Aquell «Cata... què?» s'ha convertit sovint en un «Ah! Els catalans de la independència!...».

Ja ho deia Carles Puigdemont al 1994: el que queda per fer és a les nostres mans.