Una història on the road on la venjança i la redempció es barregen amb el crim i la tendra relació d'un pare i un fill.

Salvo de Benedittis mai podrà oblidar el dia en què, de vacances a la casa de la platja, uns homes van aparèixer i es van emportar el seu pare, a qui no ha tornat a veure més. Gairebé set anys després, a punt de complir els

dotze, quan ja ha aconseguit una vida feliç amb els seus oncles i el cosí en una altra ciutat i destaca a l'escola per la seva intel·ligència i passió per la lectura, el seu pare s'hi presenta per endur-se'l uns dies.

Ja no sent cap emoció envers ell, que li és pràcticament un desconegut, excepte el rancor pel sofriment que la seva absència va causar a la mare i que va posar fi a la seva vida. Obligat a compartir uns dies amb ell en contra de la seva voluntat, el Salvo tractarà de recompondre les peces del trencaclosques en què s'ha convertit la vida del pare i, a més, intentarà entendre el perquè del viatge que emprenen junts cap al sud d'Itàlia, que es converteix també en un viatge de descobriment mutu.

Un retrat íntim i viu del Carles Puigdemont més personal escrit pel seu vell amic Carles Porta, autor del best seller Tor.

«Té collons, Puigdemont: president de Catalunya! Ets tu? Estic assegut al sofà, mirant la tele, amb una copa de vi i una barreja estranya d'emocions. Estic content, però espantat i, sobretot, perplex. Ets el mateix Puigdemont que conec des dels anys vuitanta? Sí, ets tu, et veig igual, però tot el que t'envolta et fa molt diferent.

»És diumenge, 10 de gener. Com tanta gent que no ho havia fet mai fins avui, m'estic empassant la sessió d'investidura que s'emet per televisió. Et veig, et sento, i veig i sento el meu amic, el Pugi. Tu em dius Xarli i jo a tu Pugi, més fàcil que Puigdi, com et diuen alguns a Girona. Veig a la tele el Pugi que conec des que les nostres novies d'aleshores, l'Elianne i la Roser, vivien en un pis d'estudiants de Cerdanyola i tu i jo érem els borinotsque les visitàvem els caps de setmana. Tu venies de Girona, on treballaves al diari El Punt, i jo de Lleida, on treballava al Segre. Vam connectar de seguida.»
Carles Porta

Carles Porta reconstrueix el periple que va viure la farmacèutica d'Olot. Un relat rigorós que mostra fins a quin punt pot arribar la crueltat humana.

"El 20 de novembre de 1992 va ser segrestada Maria Àngels Feliu Bassols, farmacèutica d'Olot. Aquella dona, mare de tres fills, va passar setze mesos sota terra, enterrada viva en un forat de la mida d'un armari. Va compartir captiveri amb aranyes, formigues, rates, serps i humitat."

Així comença la història real però increïble d'un dels casos més impactants de la crònica negra del nostre país: la investigació del segrest de la farmacèutica, que es va transformar en un drama humà, va estar plena d'errors policials i judicials, i tampoc no hi van faltar diversos exemples vergonyosos de periodisme escombraria.

Per si no fos prou, els segrestadors de la Maria Àngels eren uns ineptes absoluts. L'única cosa que van aconseguir va ser eternitzar el suplici d'una dona que, miraculosament, va sobreviure a unes circumstàncies infrahumanes. La seva fortalesa psíquica i la seva determinació la converteixen en una heroïna.

Després de revisar a fons la informació generada pel cas, Carles Porta ha reconstruït la història de dalt a baix en un sol fil narratiu que, com sempre, combina magistralment la vivacitat, el drama i la ironia, fent evident la grandesa i, alhora, la misèria humana. Carles Porta aconsegueix, com en tots els seus llibres, que llegeixis àvidament, amb l'ànima en suspens i alhora et fa riure de tanta ineptitud dels uns i dels altres. Sens dubte, amb aquesta crònica, Porta es consagra com el mestre del periodisme narratiu.

L'herència emocional explica d'una manera reveladora quins són els llaços familiars i socials que condicionen des de la infància els nostres sentiments.

Fa tan sols unes dècades donar una bufetada al fill era considerat un gest educatiu; o assetjar una dona, una manera de mostrar-li interès. Ara, en canvi, és vist com una violència intolerable que provoca un fort sentiment de rebuig.

Les nostres emocions depenen dels nostres pares i de la societat on vivim.

Sí, dels nostres pares i de la cultura que ens envolta heretem no només alguns trets físics, idees i costums, sinó també allò que sentim. Quantes vegades d'uns pares extremament exigents surt un fill angoixat? Les emocions són un llegat invisible que absorbim i que dirigeix la nostra vida sense que ens n'adonem.

Actualment, tant nens com adults estem passant del «jo t'obeeixo però tu em protegeixes» al «jo no he de sentir el que tu esperes que senti». I és que, com més conscients siguem dels nostres sentiments més autèntics, més assumirem que tots som vulnerables. I que l'empatia ens fa forts i més lliures.

A través de 50 històries de personatges com Cervantes, Abraham, Dalí, Freud, Franco, Madame Bovary o Joan Sales entenem amb claredat quina ha estat l'evolució d'aquesta herència.

Després de la Veritat, la Desaparició.

NOMÉS DICKER PODIA SUPERAR-SE A SÍ MATEIX.

Més de 9.000.000 de lectors l'estaven esperant.

Pel guanyador del Premi Goncourt del Lycéens, del Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa, del Premi Lire, del Premi Qué Leer i del Premi San Clemente.

30 de juliol del 1994. Orphea, una petita ciutat costanera dels Hamptons, a l'estat de Nova York, està molt trasbalsada per un succés esgarrifós: l'alcalde i tota la seva família han mort assassinats a casa seva, juntament amb una noia que passava per allà fent jòguing i havia sigut testimoni del crim.

Investigaran el cas dos joves policies, el Jesse Rosenberg i el Derek Scott. Ambiciosos i tenaços, aconseguiran desemmascarar l'assassí gràcies a tot un seguit de proves incontestables, cosa que els valdrà els elogis dels seussuperiors i fins i tot una condecoració.

Però vint anys més tard, a principis d'estiu del 2014, el Jesse rep, pocs dies abans de deixar el cos de policia, la visita d'una periodista, la Stephanie Mailer, que li assegura que es va equivocar de culpable. Poc després, la jove desapareix en circumstàncies misterioses. Què li ha passat a la Stephanie Mailer? Què ha descobert? I, sobretot: què va passar en realitat el vespre del 30 de juliol del 1994 a Orphea?

Què n'han dit:
«Va i ve en el temps com si res. Un narrador extraordinari. Endimoniada lectura que, com bé adverteix l'autor, s'ha de fer gairebé d'una tirada. Dicker no escriu paràgrafs en els quals aturar-se i meditar. El vertigen creixent en què es desenvolupa aquesta trama és una gran maniobra que requereix entregada atenció. La lleugeresa, la ferocitat; i també l'alegre frivolitat i impunitat del jove Dicker per deixar anar a l'arena narrativa aquestes bèsties negres, hauria deixat bocabadat el jove Hamlet.»
Lilian Neuman, La Vanguardia

«Ben travada i, sobretot, molt real. Dicker és sinònim d'una bona estona de literatura que permet al mateix temps evasió i desconnexió sense deixar en el fons d'estar pensant en la realitat que ens envolta.»
Martí Gironell, L'Illa dels Llibres

«Antoni Batista ha fet una feina d'explorador incansable. Un dossier revelador de tot allò que ignorem sobre la diversitat i la complexitat del món basc.» (Josep Maria Espinàs, El Periódico).

«En aquestes pàgines hi ha un Arnaldo Otegi tal com jo honestament el veig a partir del meu tracte amb ell i amb la gent que li és propera, complementat amb el seguiment periodístic que vaig fer durant vint-i-cinc anys en la meva corresponsalia política al País Basc.

»El meu punt de vista, català i per tant ni basc ni espanyol, m'ha permès sempre observar el conflicte des d'una distància crítica.

»He tractat molt Arnaldo Otegi. Conservo innombrables notes de les meves trobades amb ell i deu hores de converses enregistrades. He comptat que, sumant els vuit llibres sobre el País Basc que he escrit, hi té 156 referències; i que, entre el 1998 i el 2004, surt 2.926 vegades a les meves cròniques i entrevistes.

»No és perquè sí: Arnaldo Otegi és la força de la pau.»
Antoni Batista

Què n'han dit:
«Rara avis excepcional, les cròniques honrades d'en Batista sobre el conflicte basc, enmig d'una guerra i en moments duríssims, eren aire net no contaminat, anaven sempre contra corrent. Ajudaven a comprendre un conflicte gravíssim, et feien qüestionar el teu parer i la teva mirada i fitaven lluny, sempre molt més lluny, per albirar un altre demà resolutiu. Tota una generació estem amb deute amb Batista per haver-nos ajudat a pensar.»
David Fernàndez (autor del pròleg)

«Documentadíssim, revelador, imprescindible i colpidor.»
Xavier Antich, La Vanguardia

«Un periodista honest que ens ha explicat tota la complexitat del conflicte des de la imprescindible distància crítica. Un llibre essencial.»
Jordi Creus, El Punt Avui

Egmont de Goethe adaptada per Joan Lluís Bozzo. Musicada per Beethoven (Egmont, Op. 84) I amb pròleg de Carles Puigdemont.

«Egmont no és l'escrit de cap català tocat pel vici de reescriure la història amb la voluntat de desencadenar una llegenda negra que estigmatitzi la dominació espanyola. És l'escrit d'algú que s'ho mira amb distància i que sap que no descriu cap fantasia, i que, sense saber-ho, ens va llegar un retrat prou precís perquè, 230 anys després, el puguem reconèixer sense dificultats. I és que hi ha una constant que recorre les diferents èpoques, règims i maneres d'exercir el poder: la dominació.»
Del pròleg de Carles Puigdemont

«La crisi catalana és una crisi europea, i no només espanyola. Posa la Unió Europea a prova i l'obliga a demostrar si està disposada a situar els interessos dels ciutadans per damunt dels d'alguns estats membres.»
Carles Puigdemont

La idea d'aquest llibre va sorgir d'una editora belga que va veure la necessitat d'explicar el cas català a Europa. Durant les seves llargues converses amb el periodista polític Olivier Mouton, Carles Puigdemont explica al ciutadà europeu les motivacions dels catalans. No, el president Puigdemont no renuncia al somni d'independència del poble català. Al contrari, n'explica l'abast real i espera aconseguir que es reconegui aquest dret al poble català. Però, per damunt de tot, vol demostrar que el que impulsa aquest projecte és sobretot un desig de democràcia radical, feta a mida del ciutadà, i al mateix temps explicar per què pot ser una oportunitat per a Europa.

Aquest relat de la crisi catalana, descrita sense tabús per un dels seus principals protagonistes, invita els ciutadans europeus a veure la cara oculta d'un fet històric importantíssim i a forjar-se ells mateixos la seva opinió. El lector d'aquí hi trobarà la veu serena d'un Carles Puigdemont que ha sabut trobar el moment d'explicar-se pausadament amb Olivier Mouton en mig d'aquesta època convulsa que està vivint el nostre país.

Aquesta primera novel·la de joventut de Joël Dicker va guanyar el Premi d'Escriptors Ginebrins del 2010, dos anys abans queel serventes La veritat sobre el cas Harry Quebert, traduït a quaranta-dos idiomes, el convertís en un fenomen literari global.

Amb Els últims dies dels nostres pares, la seva primera novel·la, Joël Dicker ens descobreix la desconeguda història del SOE, una unitat dels serveis secrets britànics creada l'any 1940 que entrenava joves de diferents països europeus per enviar-los després a organitzar les xarxes de la resistència i a realitzar accions de sabotatge i d'espionatge des de l'altra banda de les línies enemigues.

Després de ser reclutats a través de la resistència francesa i de superar un duríssim període d'entrenament per diferents punts d'Anglaterra, nou joves francesos s'infiltren a la França ocupada i aprenen a conviure amb la por, l'enyorança i la mort en una novel·la que parla també de l'amistat, la força del «nosaltres» i el vincle sagrat amb els pares.

Amb un rigorós treball de documentació, Dicker és dels primers d'abordar la història d'una organització que durant molts anys va ser un secret i que va contribuir a les importants operacions que van posar fi a la Segona Guerra Mundial.

Què n'han dit:
«Dicker no només demostra conèixer a fons el tema sinó que es compromet amb els personatges, es torna líric. Transmet amb força el poder reconfortant d'aquest "nosaltres" que sorgeix en les hores crítiques de la història.»
Emmanuel Gehrig, Le Temps

«No és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d'autocrítica. És un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.»

CARLES PUIGDEMONT

El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l'oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures. Si n'he resolt la publicació és perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d'algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d'autocrítica. Es un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.

Finalment, aquestes pàgines que llegireu -si teniu la bondat de fer-ho- demanen una mica d'indulgència i generositat, perquèmalgrat l'honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d'aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar.

La continuació, aviat a les llibreries: La lluita a l'exili.

El llibre escrit pel president i completat ara per Carles Ribera. Amb pròleg d'Artur Mas.

«Cata... què?» és l'expressió amb què, fins fa ben poc, els estrangers interrogaven els catalans que parlaven del seu país. «Catawhat?», «Cataquoi?». Volien dir «No sé de què em parles».

Carles Puigdemont, el 1994 ja va fer una investigació sense precedents: com havia tractat el fet català la premsa internacional, en el passat i fins als Jocs Olímpics de Barcelona. És curiós i significatiu descobrir el ressò i la interpretació que va tenir per als diaris d'arreu del món, i especialment d'Europa i els Estats Units, la realitat catalana.

Le Monde, Paris Match, Corriere della Sera, La Stampa, DerSpiegel, Frankfurter Allgemeine, The New York Times, The Washington Post, Tokyo Shimbun, Asahi... són alguns dels diversos diaris que l'autor va explorar quan la informàtica i la digitalització no existien i, per tant, eren necessàries l'empenta i la convicció d'un jove que sabia que, per canviar la realitat, el primer que has de fer és conèixer-la.

La visió que el món té de nosaltres està canviant. Així ho demostra l'apartat que ha escrit el periodista Carles Ribera per a aquesta nova edició i que recull el que s'ha dit de Catalunya a tot el món des del 1994 fins a aquest mateix 2016. Ara som notícia internacional. Aquell «Cata... què?» s'ha convertit sovint en un «Ah! Els catalans de la independència!...».

Ja ho deia Carles Puigdemont al 1994: el que queda per fer és a les nostres mans.

La divertida comèdia de l'embaràs, el part i el que ve després.

Un llibre per viure la paternitat de bon humor.

L'argument d'aquesta història és únic i universal alhora: ella i ell s'ho pensen, ella i ell ho fan, ella i ell esperen, ella i ell es desesperen, ella té la Criatura (ell s'ho mira) i la Criatura capgira la vida d'ella i d'ell.

A més dels protagonistes, l'escriptor fa entrar en escena uns actors secundaris dibuixats amb un humor esplèndid: «Actors veterans com els pares i sogres, convidats a lluir-se en el paper d'avis. Extres de luxe com el ginecòleg o el pediatre. I figurants com els veïns, el farmacèutic, els altres pares o els amics-sense-fills-ni-ganes, que completen la companyia artística liderada per la Criatura».

En aquestes pàgines, el reconegut periodista Carles Capdevila acredita no tan sols una penetrant i divertida capacitat d'observació, sinó també una admirable aptitud per convertir una sèrie de situacions viscudes -de prop o de lluny- per pràcticament tothom en una creació literària de suggestiva qualitat.