Parla Clara: «Mentre ens hi deixem la pell continuarem sent catalans».

«Qui, exiliant-se de la seva pàtria, ha fugit també d'ell mateix?», es preguntava Horaci. A Molts i ningú, Clara Ponsatí, lluny de fugir, es mira a ella mateixa i ens mira a nosaltres a la cara, i, amb la fermesa i la sinceritat que la caracteritzen, ens parla sense embuts. Aquest embastat de memòries i altres històries es pot llegir com una autobiografia: és la crònica d'una trajectòria vital i acadèmica molt rica i d'un compromís polític al llarg dels anys, i també el relat de primera mà d'un moment decisiu de la història recent -des del Primer d'Octubre fins al combat europeu dels exiliats- que convida a una reflexió de futur.

Amb una evocació vivaç dels seus records familiars, l'autora converteix la narració del seu present, del seu passat i del de la seva família -començant pels besavis- en un autoretrat personal i col·lectiu, i ret un homenatge a la manera d'entendre, construir i viure aquest país de diverses generacions a través de la feina, la política, l'escola, la cultura i la llengua.

«Si quan nosaltres tornem a casa Catalunya no és independent, haurem tornat, però no serem lliures. No som a l'exili pel que vam fer o pel que diuen que vam fer. Som a l'exili perquè som catalans i som independentistes. Mentre hi hagi independentistes, hi haurà repressió, exili i presó. Ha passat sempre. Per això és una enganyifa contraposar el diàleg a la independència. La història de Catalunya no es repeteix per casualitat. Es repeteix perquè no som lliures. No serveix de res ajornar la independència. No serveix de res cercar el nostre lloc a l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem de ser catalans. Ho han viscut els nostres avis, els nostres pares i ara ho estem vivint nosaltres. I ho viuran els nostres fills i els nostres nets si nosaltres ara defallim», escriu Clara Ponsatí en aquestes memòries.

La novel·la per adults més venuda en menys temps en la història dels Estats Units: dos milions d'exemplars en tres mesos. Traduïda a 46 llengües. Adaptada al cinema per DreamWorks amb Emily Blunt com a protagonista.

La Rachel agafa cada matí el mateix tren. Sap que cada dia s'atura en un semàfor vermell i que des d'allà veurà els jardins del darrere d'una renglera de cases.

En una d'aquestes cases hi viu una parella que la Rachel no pot evitar mirar cada vegada. Fins i tot els ha batejat, com si els conegués: són la Jess i en Jason. A ella li sembla que tenen una vida perfecta. Tant de bo ella pogués ser igual de feliç que ells.

Fins que un dia veu una escena que la deixa de pedra. Dura només un minut, perquè el tren de seguida es torna a posar en marxa; però n'hi ha hagut prou.

De sobte tot ha canviat. Ara la Rachel té l'oportunitat d'entrar en unes vides que fins a aquest moment només havia mirat delluny, i no la pensa deixar escapar. S'ha acabat ser només la noia del tren.

La crítica ha dit...
«La ciència de les pors, l'estira-i-arronsa entre el desig i l'autocontrol, el pes de la culpa, els límits del periodisme i la imperfecció de l'amor en el món neuròtic i tecnològic d'avui fan de La noia del tren un dels pocs best sellers que fan treure el barret al crític més despietat.»
Anna Carreras, TimeOut

«Una de les millors virtuts d'aquest llibre és que fa lectors. Si fa temps que no llegeixes, si et costa que un llibre t'atrapi, si fa temps que ho intentes i no passes de la pàgina cinquanta... prova-ho amb aquest. Complirà les teves expectatives.»
Tot és una mentida

«Un thriller d'allò més absorbent. Ruth Rendell pot descansar d'allò més tranquil·la. La gràcia consisteix en el fet que li acabem agafant afecte a una dona frustrada, alcohòlica i xafardera. Una gran novel·la policial i una amarga reflexió sobre l'amor i la capacitat d'autoengany dels que estimen.»
Ramón de España, El Periódico

«Una novel·la de suspens boníssima. Em va tenir gairebé tota la nit despert. La narradora alcohòlica és absolutament perfecta.»
Stephen King

«Un debut impressionant.»
The Guardian

«Una lectura absorbent.»
The Boston Globe

«Addictiva.»
The Observer

«Quina col·lecció de personatges, quina situació, quin llibre! És Alfred Hitchcock per a una nova generació.»
Terry Hayes

«El narrador que millor t'enganya d'aquest any és la protagonista de La noia del tren. Voto per ella.»
The Times

«Hawkins ha escrit un thriller intel·ligent i mordaç que ofereix als lectors una visió de 360 graus del desig, l'amor, el matrimoni i el divorci.»
Good Housekeeping

«No hi ha res com un possible assassinat per trencar la monotonia del teu viatge diari a la feina.»
Cosmopolitan

«D'una astúcia fascinant.»
Publishers Weekly

«A poc a poc, Hawkins va deixant al descobert la dura realitat de l'amor.»
Kirkus

«Prepara't per quedar captivat, prepara't per obsessionar-t'hi.»
Laura Kasischke

El 5è poder. La República Digital a les teves mans és una història real i molt personal, de projecte i de futur. Però, sobretot, és un cant a l'optimisme: tal com diu l'autor, una oportunitat única d'imaginar i construir la Catalunya que serà digital i en forma de república, o no serà.

El 5è poder. La República Digital a les teves mans podria ser el guió d'un nou capítol de Black Mirror o d'una nova entrega de Matrix, però és la foto més actualitzada de la teva vida. O de la meva. Avui les guerres es lliuren a internet, l'allotjador turístic més gran del món no té ni un hotel, i la nació més poblada del món és una xarxa social. Ens relacionem, ens informem i gestionem tota la vida amb el mòbil: salut, parelles, educació, transport, bancs, compres, menjar, oci... sense adonar-nos-en, la nostra vida real ha passat a ser la digital, i la física, una simple necessitat fisiològica.

Enmig d'aquest tsunami tecnològic,quin rol juga Catalunya? I més important, quin rol vol jugar-hi? En una revolució on ser petit és un avantatge i la matèria primera és el talent, ha arribat la nostra oportunitat.

Catalunya ha estat la fàbrica d'Espanya, però ara ha d'esdevenir un dels hubs digitals d'Europa.

Però Jordi Puigneró no ens parla només de canvis geopolítics, econòmics, en les relacions humanes... sinó també de canvis profunds a la societat: com acompanyar els nostres fills en aquest oceà tecnològic? Com evitar que una revolució de llibertat esdevingui una tirania sense precedents? Com ciberprotegir-nos dels enemics llunyans i dels propers? Com aprofitar aquesta oportunitat per construir una veritable democràcia ciutadana?

Aquesta primera novel·la de joventut de Joël Dicker va guanyar el Premi d'Escriptors Ginebrins del 2010, dos anys abans queel serventes La veritat sobre el cas Harry Quebert, traduït a quaranta-dos idiomes, el convertís en un fenomen literari global.

Amb Els últims dies dels nostres pares, la seva primera novel·la, Joël Dicker ens descobreix la desconeguda història del SOE, una unitat dels serveis secrets britànics creada l'any 1940 que entrenava joves de diferents països europeus per enviar-los després a organitzar les xarxes de la resistència i a realitzar accions de sabotatge i d'espionatge des de l'altra banda de les línies enemigues.

Després de ser reclutats a través de la resistència francesa i de superar un duríssim període d'entrenament per diferents punts d'Anglaterra, nou joves francesos s'infiltren a la França ocupada i aprenen a conviure amb la por, l'enyorança i la mort en una novel·la que parla també de l'amistat, la força del «nosaltres» i el vincle sagrat amb els pares.

Amb un rigorós treball de documentació, Dicker és dels primers d'abordar la història d'una organització que durant molts anys va ser un secret i que va contribuir a les importants operacions que van posar fi a la Segona Guerra Mundial.

Què n'han dit:
«Dicker no només demostra conèixer a fons el tema sinó que es compromet amb els personatges, es torna líric. Transmet amb força el poder reconfortant d'aquest "nosaltres" que sorgeix en les hores crítiques de la història.»
Emmanuel Gehrig, Le Temps

El fenomen editorial de l'any. Més de 50.000 exemplars venuts.

Aquest estoig conté els dos volums escrits pel 130è President de la Generalitat amb Xevi Xirgo, M'EXPLICO (2016-2017) i LA LLUITA A L'EXILI (2018-2019)

M’explico (2016-2017)

«El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l'oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures. Si n'he resolt la publicació és perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d'algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d'autocrítica. Es un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.

»Finalment, aquestes pàgines que llegireu -si teniu la bondat de fer-ho- demanen una mica d'indulgència i generositat, perquè malgrat l'honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d'aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar.»

Carles Puigdemont

_________________

La lluita a l’exili (2018-2019)

«Sento que he de protegir urgentment el que hem fet. En defensa pròpia i de tots els que creiem en el procés. Em sembla que el relat està ple de clarobscurs. No és un tractat de política, ni d'història, ni un monument a segons quines creences. És un llibre vital, com ho ha estat aquest període per a moltes persones. Molta, moltíssima gent, hem viscut, i vivim, un projecte vital. I com que és una obra vital, té punts molt alts, d'èxit, i també punts baixos. Un relat fet a paraula viva, a vegades descarnada i punyent, a vegades prudent. Com la vida.»

Carles Puigdemont

Un western català que esdevé un homenatge a la família, als lligams indestructibles que hi ha entre quatre germans i una mare.

La Míriam Cabot, que per a la gent del poble sempre ha estat una forastera, es queda vídua amb quatre fills. Són temps d'una gran sequera al sud de Catalunya. La dona, però, lluitarà per les seves terres i per mantenir unida la família. El seu llegat serà una pregària, una promesa: «Passi el que passi, estigueu sempre junts i cuideu els uns dels altres».

Una desgràcia farà que el Jacob, el fill gran, hagi d'assumir la voluntat de la mare fins a les últimes conseqüències, obligant-lo a allunyar-se dels germans. Dotze anys més tard, il·lusionat, anirà a retrobar el Dylan, el Jona i el Samuel. Però el que es trobarà en tornar a casa no serà, ni per casualitat, el que havia esperat.

Amb moments plens de tendresa i d'altres d'hilarants, Els germans Cabot és un homenatge a la família, als lligams indestructibles entre quatre germans i una mare. A la lluita de tots els suds del món.

Retrat hilarant d'una família disfuncional explicat des de la mirada viva i penetrant d'una adolescent.

Una divertidíssima història de família explicada amb un estil trepidant i amb una llengua punyent.

L'Esther ha tingut la mala sort de néixer en una família de bojos. Cadascun dels seus parents viu pendent de la pròpia dèria. La mare reivindica tothora el Maig del 68; el pare viu obsedit amb la idea d'un segon holocaust; els avis enyoren un passat gloriós i maten el temps jugant a la ruleta amb els cigrons del cuscús, i el germà petit... aquest no sap per on navega! Tot d'una, però, es gira la truita i sembla que s'imposa l'ordre.

Amb el suport del Departament de Cultura.

Ressenyes:
«Periodista, Ingrid Seyman publica la seva primera novel·la. La infantesa, l'absurd, els anys setanta es recullen en aquest llibre sobre la vida d'una nena de dretes que neix en una família d'esquerres.»
Ouest France

«Vas passant les pàgines, una rere l'altra, sense poder-te aturar i, quan arribes al final, tot és una altra cosa.»
L'Est Républicain

Carles Porta relata deu històries reals, deu crims estremidors.

La «crònica negra» és un gènere que té els elements bàsics per fer una bona escudella: grans personatges i una trama potent. Cal, però, treballar-ne bé els ingredients, i aquest és el secret que ha permès Carles Porta convertir CRIMS en uns relats que captiven centenars de milers d'espectadors, oients i lectors pel seu rigor, respecte i ritme narratiu.

Llum a la foscor conté deu històries reals, deu crims estremidors triats pel seu impacte social, pel perfil dels acusats, per la complexitat de la investigació o per la sorprenent resolució del cas. Són històries que furguen en la part fosca de la nostra societat i ens descobreixen una part de nosaltres i del món que ens envolta que no podem ignorar; unes històries que Carles Porta il·lumina per revelar-ne tots els angles, per tal que puguem extraure'n les nostres conclusions més enllà de les investigacions i les sentències.

«Posem llum a la foscor...».

El llibre escrit pel president i completat ara per Carles Ribera. Amb pròleg d'Artur Mas.

«Cata... què?» és l'expressió amb què, fins fa ben poc, els estrangers interrogaven els catalans que parlaven del seu país. «Catawhat?», «Cataquoi?». Volien dir «No sé de què em parles».

Carles Puigdemont, el 1994 ja va fer una investigació sense precedents: com havia tractat el fet català la premsa internacional, en el passat i fins als Jocs Olímpics de Barcelona. És curiós i significatiu descobrir el ressò i la interpretació que va tenir per als diaris d'arreu del món, i especialment d'Europa i els Estats Units, la realitat catalana.

Le Monde, Paris Match, Corriere della Sera, La Stampa, DerSpiegel, Frankfurter Allgemeine, The New York Times, The Washington Post, Tokyo Shimbun, Asahi... són alguns dels diversos diaris que l'autor va explorar quan la informàtica i la digitalització no existien i, per tant, eren necessàries l'empenta i la convicció d'un jove que sabia que, per canviar la realitat, el primer que has de fer és conèixer-la.

La visió que el món té de nosaltres està canviant. Així ho demostra l'apartat que ha escrit el periodista Carles Ribera per a aquesta nova edició i que recull el que s'ha dit de Catalunya a tot el món des del 1994 fins a aquest mateix 2016. Ara som notícia internacional. Aquell «Cata... què?» s'ha convertit sovint en un «Ah! Els catalans de la independència!...».

Ja ho deia Carles Puigdemont al 1994: el que queda per fer és a les nostres mans.

Després de la Veritat, la Desaparició.

NOMÉS DICKER PODIA SUPERAR-SE A SÍ MATEIX.

Més de 9.000.000 de lectors l'estaven esperant.

Pel guanyador del Premi Goncourt del Lycéens, del Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa, del Premi Lire, del Premi Qué Leer i del Premi San Clemente.

30 de juliol del 1994. Orphea, una petita ciutat costanera dels Hamptons, a l'estat de Nova York, està molt trasbalsada per un succés esgarrifós: l'alcalde i tota la seva família han mort assassinats a casa seva, juntament amb una noia que passava per allà fent jòguing i havia sigut testimoni del crim.

Investigaran el cas dos joves policies, el Jesse Rosenberg i el Derek Scott. Ambiciosos i tenaços, aconseguiran desemmascarar l'assassí gràcies a tot un seguit de proves incontestables, cosa que els valdrà els elogis dels seussuperiors i fins i tot una condecoració.

Però vint anys més tard, a principis d'estiu del 2014, el Jesse rep, pocs dies abans de deixar el cos de policia, la visita d'una periodista, la Stephanie Mailer, que li assegura que es va equivocar de culpable. Poc després, la jove desapareix en circumstàncies misterioses. Què li ha passat a la Stephanie Mailer? Què ha descobert? I, sobretot: què va passar en realitat el vespre del 30 de juliol del 1994 a Orphea?

Què n'han dit:
«Va i ve en el temps com si res. Un narrador extraordinari. Endimoniada lectura que, com bé adverteix l'autor, s'ha de fer gairebé d'una tirada. Dicker no escriu paràgrafs en els quals aturar-se i meditar. El vertigen creixent en què es desenvolupa aquesta trama és una gran maniobra que requereix entregada atenció. La lleugeresa, la ferocitat; i també l'alegre frivolitat i impunitat del jove Dicker per deixar anar a l'arena narrativa aquestes bèsties negres, hauria deixat bocabadat el jove Hamlet.»
Lilian Neuman, La Vanguardia

«Ben travada i, sobretot, molt real. Dicker és sinònim d'una bona estona de literatura que permet al mateix temps evasió i desconnexió sense deixar en el fons d'estar pensant en la realitat que ens envolta.»
Martí Gironell, L'Illa dels Llibres

«¿Quién puede ser catalán? Quien quiera serlo. ¿Hay un requisito menos exigente? Nos interesa menos el origen de la gente que su destino.»
Del prólogo de Albert Sánchez Piñol

«Me he metido en este fregao soberanista por los valientes de mis padres, que vinieron a buscar un futuro mejor para sus hijos. Y también por mis nietos y todos los nietos de Cataluña, porque quiero un futuro mejor para ellos.»
Eduardo Reyes

«El unionismo nos dice: "Como eres castellanohablante, te están instrumentalizando, eres tontico, eres un actor pasivo". Pues no. Yo soy actor político activo y queremos conseguir que la mayoría de la gente vote que sí a la independencia.»
José Rodríguez

Una novel·la preciosa, tremendament humana i emocionant, que descriu les peripècies d'una nena alemanya de nou anys des que és donada en adopció per la seva mare, fins el final de la Segona Guerra Mundial.

La Liesel va començar la seva brillant carrera de lladre als nou anys. Tenia gana, robava pomes, però el que més li interessava eren els llibres. Potser més que robar-los els salvava. El primer fou el que havia caigut a la neu al costat de la tomba on acabaven d'enterrar el seu germà, quan anaven cap a Molching, prop de Munich, on els esperaven els seus pares adoptius. El segon llibre, temps després, el trauria de les flames d'una de les moltes fogueres que encenien els nazis.

Al carrer Himmel, la petita Liesel va trobar la millor família que es pugui somiar: Rosa Hubermann, una dona de mal geni però amb un cor immens. Hans Hubermann -potser el personatge més encantador de la novel·la-, pintor de parets, acordionista alegre i fumador empedreït. I els dos amics de la Liesel: Rudy Steiner, el veí un any més gran, mig desnodrit però un argent viu amb qui comparteix mil aventures. I Max Vandenburg, el jueu boxejador que viu amagat al soterrani.

Una història inoblidable i emocionant. Vides que s'entortolliguen les unes amb les altres sota els ulls pacients d'un espectador-narrador excepcional, la Mort: sarcàstica, però comprensiva, que fins i tot en la foscor més negra va a la recerca d'acolorits fragments de bellesa.

Què n'han dit...
«Desconcertant, intrigant, triomfant i tràgica. És una novel·la magistral que talla la respiració. No em cansaré de recomanar-la.»
The Guardian

«Un cant a l'amor per la lectura, als lligams familiars, a la solidaritat humana.»
Le Monde des Livres

«Un d'aquests llibres que et canvien la vida, perquè ofereix poderosos motius d'esperança.»
New York Times

«És admirable com aquesta novel·la pot descobrir la bondat que s'amaga en un món cruel.»
Booklist